L’antiga alqueria de Xaraco entra a formar part del nou regne de València a partir del 3 de juny de 1248, apareixent documentat al llibre del Repartiment de Jaume I, rei de Mallorca, Aragó, València i comte de Barcelona ( Corona Catalano-Aragonesa ) en la donació que realitzà al cavaller Arnau Bosquet de l’alqueria anomenada Xaracho que havia estat del musulmà Avincedrell, passant a ser un llogaret amb població cristiana i sarraïna majoritàriament, però depenent en l’aspecte religiós de Sta Mª Gandia.

A principis del segle XIV, el territori xeraquer fou annexionat al convent de Sta Mª de Valldigna fins el 1388, en el qual es realitzà el primer amollonament de termes entre el duc de Gandia i l’abat de Sta Mª de Valladigna.

Fonts documentals assenyalen que la demografia entre el 1373 i 1391 era d’uns nou pocs de cristians vells i onze de moriscos. Així doncs, aquests darrers constituïen la mà d’obra barata, dòcil i de gran rendibilitat per a la noblesa. Vivien apartats fora de la localitat, al raval o moreria, estan sempre objecte de marginació.

A principis del segle XV el nostre poble va pertànyer al cavaller Roderic Rius i a Joan de Nàtera, estant al 1478 quan el rei Joan II li fa el lliurament de la localitat a Bernat d’Almunia i cap el 1550 Joan Jeroni d’Almunia la vengué al duc Francesc de Borja.

El 1525, i mitjançant un decret reial, Carles I obligà als mudèjars a convertir-se al cristianisme, passant a denominar-se aleshores moriscos. La convivència amb els cristians vells seguia estant plena de dificultats ja que a més d’estar obligats a viure com a cristians devien pagar els impostos als quals estaven obligats pel fet de tenir origen musulmà.

Una ordre de 1563 de micer Andreu Valerida va possibilitat la retirada d’armes als moriscos de Xaraco i Xeresa arribant-se a recollir entre tots dos pobles: vuit ballestes, vuitanta espases, dèsset punyals, una alfoncha, una sevella, un broquet, una alfanja i una partesana.

Pocs anys després l’arquebisbe de València Joan de Ribera ordenà enderrocar la mesquita que funcionava com a església per construir un temple totalment cristià sota l’advocació de nostra Senyora de l’Encarnació, iniciant-se una política assimilativa dels moriscos la qual comportava determinats actes repressius com la supressió de les cerimònies morisques, la prohibició de l’ús de la llengua àrab o el desterrament d’alfaquins de les aljames d’entre moltes altres com les visites inquisitorials a la fi de comprovar el grau de cristianització dels nous convertits.

Les rectories de Xeresa i Xeraco foren unides el 1574, en una única parròquia ja que pertanyien totes dues al Duc de Gandia.

Quan el 1609, Felip III expulsà als moriscos dels territoris hispànics, el duc de Gandia Carles Francesc de Borja, acatà l’ordre reial i expulsà de Xeraco els pobladors d’origen musulmà, patint el poble un fort despoblament. Per restaurar aquest buit, el duc atorgà llicència per a retura i llaurar les terres de la seua jurisdicció, a cristians de la comarca i de pobles de les comarques veïnes, fins i tot d’Eivissa, els quals van ocupar les cases i terres abandonades pels moriscos, quedant les millors per a les persones més acostades a la família dels ducs com va ser el cas dels Quincoces.

Molt poc a poc, Xeraco va emprenent el camí del creixement refent-se de la davallada causada per l’expulsió morisca deguda fonamentalment a dos factors clau: la dessecació de les terres marjalenques i la roturació de terres a la Rondonera la qual cosa afavorí la construcció de la primera església de planta totalment cristiana amb el campanar “vell” de planta quadrangular en el qual es va instal·lar una campana fosa el 1701

Durant la Guerra de les Germanies, sembla el les forces agermanades que comandava l’insigne cabdill valencià, Vicent Peris acamparen pels voltants de Xeraco abans de l’enfrontament amb el virrei el qual es trobava en la ciutat de Gandia obligant-lo a retirar-se a Dénia. Tanmateix, en aquest mateix esdeveniment bèl·lic, Joan d’Almunia i Català, tercer senyor de Xeraco, el qual pertanyia a les tropes realistes, en un dels enfrontaments amb els agermanats va fer presoner a Miquel Estellés, un del caps de la revolta popular contra l’opressió nobiliària.

El 1883, la pesta del còlera va causar estralls, ocasionant la mort de seixanta set veïns de la nostra localitat i per fer front a nous problemes s’aprovà la construcció de la Cisterna. A més, s’acabà la construcció del nou cementeri que estava situat a la part alta del poble, vora el que era l’antiga carretera de Silla-Alacant.

El segle XIX, fou el segle del canvi i progrés doncs es posaren les bases per a la creació del mercat tal i com avui l’entenem estant el ferrocarril de Carcaixent a Dénia i la nova carretera de Silla-Alacant, abans esmentada, les fites fonamentals. Així, doncs, Xeraco tingué la seua estació de tren, moll de mercaderies i llavador, donant-se un pas de gegant per al desenvolupament econòmic de la localitat el qual anirà produint-se lentament i amb el retrocés que suposà la Guerra Civil del 1936 juntament repressió de la post-guerra a partir del 1939. En la segona meitat del segle XX, l’agricultura anà recuperant-se, s’establiren noves terres de regadiu amb el consegüent retrocés del secà ( olivera, ametler, garrofer o la vinya als borrons de vora mar )a més, molta gent anava a la verema a França o emigrà a aquest i altres països europeus i amb les divises que aportaren contribuïren també al desenvolupament.